El bosó de Higgs o partícula de Higgs és una partícula elemental proposada dins del model estàndard de la física de partícules. Aquesta partícula té una importància fonamental, ja que la seva existència confirma l'existència del camp de Higgs que permet donar una explicació al fet que algunes partícules, com ara el fotó, no tinguin massa i d'altres, com els bosons W i Z, sí que en tinguin.
El nom d'aquesta partícula es deu al fet que es tracta d'un bosó i al nom d'un dels seus proponents. El mecanisme de Higgs, el que dóna massa als bosons W i Z, va ser teoritzat l'any 1964 en tres articles de tres grups diferents: un de François Englert i Robert Brout, un altre de Peter Higgs, i finalment un tercer de Gerald Guralnik, Carl R. Hagen i Tom W. B. Kibble. L'any 1967, Steven Weinberg i Abdus Salam van incorporar el mecanisme de Higgs de ruptura espontània de simetria dins la teoria electrofeble de Sheldon Glashow, en el que acabaria esdevenint el model estàndard de la física de partícules.
Per la seva importància, el bosó de Higgs ha estat objecte d'una recerca intensiva per part de diversos grups experimentals. El 4 de juliol del 2012, els experiments ATLAS i CMS del CERN anunciaren el descobriment d'una nova partícula, de massa al voltant dels 125-127 GeV, compatible amb el bosó de Higgs. Un any més tard, Peter Higgs i François Englert foren guardonats amb el Premi Nobel de Física (2013) per la seva proposta teòrica original.
En alguns mitjans periodístics, el bosó de Higgs ha estat anomenat la partícula de Déu arran de la publicació per Leon Lederman l'any 1993 d'un llibre divulgatiu sobre aquest, titulat "The God Particle: If the Universe Is the Answer, What Is the Question?"
